La opinió de David Fernàndez
Vicepresident de l’ANC

Article del Nacional.cat
Font: En Nacional  https://www.elnacional.cat/ca/opinio/david-fernandez-aguilera-independencia-fa-diu_557796_102.html
19 de Novembre de 2021

 

La por al fracàs, així com tenir mal perdre, són actituds profundament arrelades a les cultures d’origen llatí. Aquest fet queda àmpliament demostrat en entorns esportius, siguin aquests de caràcter professional o no.

La por a la derrota i el mal perdre es manifesten amb inusitada virulència davant la impossibilitat d’assolir una fita o davant d’una important derrota. Queden clarament reflectits en declaracions davant mitjans de comunicació amb excuses-queixa, per mals arbitratges, lesions inesperades, canvis d’horari, manca de temps per preparar partits, la climatologia, el terreny de joc, el color de la samarreta, o jo que sé què… La llista d’excuses davant una derrota és del tot inacabable i tremendament imaginativa.

El que és curiós del cas és que la culpa d’una derrota rarament és la manca de compromís, els entrenaments mal planificats, la baixa qualitat dels integrants de l’equip, les enveges personals, la manca d’estratègia, la manca de coordinació, la manca de planificació o, fins i tot, la por escènica. Mai.

Hi ha persones de l’entorn polític català (massa) que actuen dins aquests paràmetres: tenen por al fracàs i, a més a més, no saben perdre. Si aquí afegim l’afany de protagonisme i l’ambició personal, el còctel és realment explosiu i de suma zero per al país.L’Assemblea treballa per la independència, no per la transversalitat, el pluralisme, la neutralitat o la unitat. A l’Assemblea mirem la lluna, no el dit que l’assenyala

L’Assemblea Nacional Catalana va néixer l’any 2012 amb un únic objectiu fundacional: assolir la independència de Catalunya. Cap altre. La transversalitat, el pluralisme, la neutralitat política o la unitat són els valors, les eines, dels quals ens hem dotat per avançar cap a l’objectiu principal, però no són un objectiu en si mateix. Confondre els valors amb els objectius és un error monumental. Si aquesta confusió es genera de manera deliberada per part de determinades persones de l’entorn polític, és mala fe i ganes de fer mal. L’Assemblea treballa per la independència, no per la transversalitat, el pluralisme, la neutralitat o la unitat. A l’Assemblea mirem la lluna, no el dit que l’assenyala.

Fins a l’1 d’octubre del 2017 a les 20 hores hem fet les manifestacions més grans de la història a tot Europa, concentracions, protestes, xerrades, col·loquis, paradetes, campanyes amb arguments, recollides de signatures, marxes de torxes, idear un referèndum d’autodeterminació, i no sé quantes coses més, aglutinant les energies independentistes cada cop més indissimulades en el terreny social.

A partir d’aquell moment, el país va entrar en una nova fase marcada per les desavinences polítiques catalanes, les malfiances personals entre els nostres líders polítics, la repressió ferotge de l’estat espanyol i el dol social generalitzat. Des de llavors a l’Assemblea hem fet sopars grocs (moltíssims) en favor de presos i exiliats, però per sobre de tot hem encetat el camí dels fets i l’efectivitat. Hem guanyat espais de poder importantíssims com les Cambres de Comerç, hem encetat campanyes de desconnexió econòmica com Consum Estratègic (actualment suspesa pels tribunals espanyols i que amenaça la pervivència de la pròpia entitat), hem creat la patronal independentista Anem x Feina, hem impulsat els sindicats nacionals catalans com la Intersindical-CSC, hem treballat campanyes i iniciatives de lluita no-violenta, hem creat els Consells Locals de la República Catalana quan ni el propi Consell per la República tenia un nom, hem promogut iniciatives populars europees, hem contribuït a internacionalitzar la causa catalana arreu del món, i moltíssimes coses més.

I a partir d’ara, campanyes de desconnexió econòmica com la campanya de sobirania fiscal “Jo pago a Catalunya”, decàleg i full de ruta per assolir la independència, pressió política total en campanya electoral, i fiscalització desacomplexada de l’acció institucional envers la independència. Ja ho deia Albert Einstein, “si vols obtenir resultats diferents, no facis sempre el mateix”. Nous temps, noves situacions i nous problemes requereixen noves fórmules i noves solucions. Les velles fórmules ja no serveixen per donar solucions a nous problemes.

Entestar-se a voler comparar dos moments tan dispars de la nostra història política, tant del país com de l’Assemblea, parlant de l’ANC bona (la de Carme Forcadell) i de l’ANC dolenta (la resta), és d’una miopia política extrema, quan no mala fe o interessos personals i partidistes.

A aquests aprenents de polític ranci i opinadors messiànics, que fan sense cap mena de pudor allò que critiquen dels altres (dividir, menystenir, singularitzar…), sovint els passa el mateix que li ha passat a Donald Trump, se’ls acaba veient el llautó. Així, podríem dir que han fet un Trump. Potser hauríem de començar a dir que han fet un Heredia, ja que aquest ho va fer abans que Trump. Em refereixo a no entendre res de res de com està el país de desorientat i a no saber perdre, en gran manera pels seus interessos de tenir un espai a mitjans o una cadireta vitalícia. Temps al temps. Ho sabrem ben ràpid. I les ordres no vindran precisament des de Waterloo.

La independència es fa, no es diu que es fa. Feu més i parleu menys, o la gent, i també l’Assemblea, us passarem a tots per sobre… i serà més d’hora que tard.

Ja n’estem farts. Espavileu!

 

 

David Fernàndez
Vicepresident  ANC